2016-10-15

Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias - 4. Le Conilio Invia un Billetto

 (Si tu ancora non lo faceva, tu pote leger le capitulo previe ci: 3. Un Cursa de Caucus e un Longe Conto)

Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias

4. Le Conilio Invia un Billetto


Il era le Conilio Blanc, qui retornava trottante lentemente, e con le aere anxiose durante que vadeva, como si illo habeva perdite alco; e illa lo audiva murmurante se “Le Duchessa! Le Duchessa! O mi car patas! Oh mi pilos e mustachios! Illa me executara, tanto certo como furettos son furettos! Ubi pote io haber los laxate, io me demanda?” Alice presto presumeva que illo quereva le flabello e le par de blanc guantos de capretto, e illa multo cortesemente comenciava a cercar los, ma non se poteva vider los in ulle parte—toto semblava haber cambiate desde que illa habeva natate in le stagno; e le grande sala, con le tabula de vitro e le parve porta, habeva evanescite completemente.

Multo tosto le Conilio notava Alice, durante que illa cercava, e illo la vocava, in un tono irate, “Basta, Mary Ann, que face tu hic? Curre a casa iste momento, e reporta me un par de guantos e un flabello! Rapido, jam!” E Alice era tanto stupefacte que illa curreva presto in le direction que illo punctava, sin essayar explicar le error que illo habeva committite.

“Ille me confundeva con su camerera,” illa se diceva durante que curreva. “Quanto surprise ille essera quando discoperir qui es io! Ma il es melio apportar le su flabello e su guantos—id es, si io pote trovar los.” Durante que diceva isto, illa trovava un nette casetta, sur cuje porta esseva un placa de bronzo con le nomine “C. BLANC” gravate sur illo. Illa entrava sin batter, e se hastava a ascender le scalas, in un grande timor de incontrar le ver Mary Ann, e esser fortiate a lassar le casa ante que illa habeva trovate le flabello e le guantos.

‘Quanto estranie il sembla,” Alice se diceva, “facer commissiones pro un conilio! Io suppone que Dinah me ordinara commissiones postea!” E illa comenciava a imaginar le tal cosas que evenirea: “Senioretta Alice! Veni directemente a hic, e se prepara pro tu promenada! ‘Io va in un minuta, nurse! Ma io debe vigilar iste cavo de mus usque Dinah retorna, e non lassar que le mus sorti.’ Ma io crede,” Alice continuava, “que illes non lassarea Dinah restar in le casa si illa comenciava a mandar le personas de iste maniera!”

In ille momento illa trovava su cammino intra un parve camera irreprochabile con un tabula presso le fenestra, e sur illo (como illa sperava) un flabello e duo o tres pares de minuscule blanc guantos de capretto: illa prendeva le flabello e un par de guantos, e iva justo lassar le camera, quando su oculos se dirigeva a un parve bottilia que stava presso al speculo. Iste vice il habeva nulle etiquetta con le parolas “BIBE ME“, ma nonobstante illa lo discorcava e lo poneva in su labios. “Io sape que alco interessante  certo eveni,” illa se diceva, “quandocunque io mangia o bibe alco: dunque io tosto videra lo que iste bottilia face. Io spera que illo me face crescer novemente, perque vermente io es assatis fatigate de esser un cosetta assi minuscule!”

E isto de fato eveniva, e multo plus tosto que illa habeva expectate: ante que illa habeva bibite medie bottilia, illa trovava su capite premente verso le tecto, e debeva curvar se pro salvar su collo de rumper se. Illa hastivemente bassava le bottilia, dicente se “Isto jam suffice—Io spera que io cresce plus nihil—Tal como io es, io non pote exir per le porta—Io volerea que io non habeva bibite tanto multissime!”

Guai! Il era troppo tarde pro desirar illo! Illa continuava a crescer, e crescer, e multo tosto habeva que genicular se in le solo: in un altere minuto il non habeva ni mesmo spatio pro isto, e illa experiva le sensation de jacer in le solo con un cubito verso le porta, e le altere bracio curvate circum su capite. Ancora illa continuava a crescer, e, como ultime recurso, illa poneva un bracio foras le fenestra, e un pede  per intra le camino, e se diceva “Ora io pote facer necun altere cosa, quecunque eveni. Que me advenira?”

Fortunatemente pro Alice, le parve bottilia magic habeva ora su integre effecto, e illa non plus cresceva: ancora il era inconfortabile, e, como il semblava non haber le minime chance de que illa exirea del camera novemente, sin dubita illa se sentiva infelice.

“Il era multo plus placente in casa,” pensava le povre Alice, “illac on non sempre cresceva e
diminueva, e on non es mandate per muses e conilios. Io quasi desira que io non habeva entrate ille cavo de conilio—e ancora—e ancora—es assatis curiose, nonne, un tal vita como iste! Io imagina lo que pote haber evenite a me! Quando io soleva leger contos de fees, io imaginava que ille typo de cosa  nunquam eveniva, e ora hic io es in medio de un! Il deberea haber un libro scripte super me, deberea haber!  E si tosto que io cresce, io scribera un— ma io jam es crescite ora,” illa addeva in un tono dolorose: “al minus il ha nulle spatio hic pro crescer plus .”

“Ma tunc,” pensava Alice, “ io nunquam essera plus vetule que io es ora? Isto essera un conforto, de certe maniera—nunquam esser un femina vetule—ma tunc—sempre haber lectiones a apprender! Oh, isto non me placera!

“Oh, tu fatue Alice!” illa se respondeva. “Como pote tu apprender lectiones hic? Guai, il ha a pena spatio pro te, e nulle spatio del toto pro qualcunque libros scholar!”

Dunque illa continuava, primo illa prendeva un latere e tunc le altere, e faceva de illo toto un considerabile conversation; ma post alcun minutas illa audiva un voce que veniva de foras, e illa cessava pro ascoltar lo.

“Mary Ann! Mary Ann!” diceva le voce. “Reporta me mi guantos iste momento!” Tunc veniva un ambular de parve pedes sur le scalas. Alice sapeva que il era le Conilio veniente cercar la, e illa tremeva usque succuter le casa, oblidante completemente que illa era ora circa mille vices plus large que le Conilio, e habeva nulle ration de timer lo.

Tosto le Conilio arrivava al porta, e essayava aperir lo; ma, como le porta aperiva verso le latere interne, e le cubito de Alice era presse fortemente contra illo, iste tentativa se revelava un insuccesso. Alice lo audiva dicer “Tunc io ambira e entrara per le fenestra.”

Isto vos non facera!” pensava Alice, e, post attender usque illa imaginava haber audite le Conilio justo infra le fenestra, illa subito extendeva su mano, e faceva un movimento de attrappar in le aere. Illa non capturava qualcosa, ma illa audiva un parve stridor, un cadita, e un ruito de vitro rumpente, con isto concludeva que possibilemente illo habeva cadite in un estufa de cucumbre, o alcun tal cosa.

Postea veniva un voce irate—del Conilio—“Ludoviko! Ludoviko! Ubi es vos?” E tunc un voce que illa nunquam habeva audite antea, “Certo, io estas hic! Io excava le pomos, via honoro!” 

“Vos excava le pomos, vermente!” diceva le Conilio irritatemente. “Hic! Veni e adjuta me con isto!” (Sonos de plus vitros rumpente.)

“Ora dice me, Ludoviko, que es illo in le fenestra?”

“Certo, illo estas un brako, via honoro!

“Un bracio, imbecille! Qui jammais videva un bracio de iste grandor? Ma como! Illo plena le integre fenestra!”

“Certo, illo lo plena, via honoro: ma illo de facto estas un brako.”

“Ben, illo de nihil servi illac, comocunque: va e tira lo de ibi!”

Il habeva un longe silentio post isto, e Alice solo poteva audir susurros aliquando; per exemplo “Certo, illo non me place, via honoro, del toto, del toto!” “Face lo que io manda, coardo!” e al fin illa extendeva su mano novemente, e faceva un altere movimento de attrappar in le aere. Iste vice il habeva duo parve stridores, e plus sonos de vitro rumpente. “Quante multe estufas de cucumbre debe haber! Pensava Alice. “Io me demanda lo que illes facera proximo! Si illes vole tirar me per le fenestra, io desira que illes succede! Io es secur que io non vole remaner plus ulle tempore hic!”

Illa attendeva durante alcun tempore sin audir alcun altere cosa: al fin veniva un strepito de multe voces totes parlante al mesme tempore: illa discerneva le parolas: “Ubi es le altere scala?— Ma, io solo debeva apportar un. Bill ha le altere—Bill! Apporta lo hic, pupo!—Hic, pone los in pede in iste angulo—No, attacha los un al altere primo—illos ancora non attinge ni le medietate del necessari—Oh, illos servira multo ben. Non sia meticulose—Hic, Bill! Prende iste corda— Esque le tecto supportara?—Memora ille ardesia laxe—Oh, illo veni a basso! Que nos abassa le capite!” (un ruitose crepitation.) “Ora, qui faceva illo?—Era Bill, io imagina—Qui debe descender le camino?—No, Io non! Vos lo facera!—Ille cosa io alsi non facera!—Bill debe descender—Hic, Bill! Le maestro dice que vos debe descender le camino!”

“Oh! Dunque Bill debe descender le camino, nonne? se diceva Alice. “Guai, illes sembla sempre prender le avantage super Bill! Io non volerea entrar in le pelle de Bill jammais: iste camino es stricte, sin dubita; ma io pensa que io pote calcar un poco!”

Illa mitteva su pede tanto intra le camino como illa poteva, e attendeva usque illa audiva un parve animal (illa non poteva divinar de que sorta illo era) grattante e debattente se per le camino presso supra illa: tunc, se dicente “Iste debe esser Bill,” illa dava un belle calco, e attendeva lo que evenirea proximo.

Le prime cosa que illa audiva era un choro general de “Ibi va Bill!” tunc le sol voce del Conilio—Attrappa le, in le sepe!” tunc silentio , e tunc un altere confusion de voces—“Prende su capite—Da le brandy—Non le suffoca—Que occurreva, vetule companion? Que vos adveniva? Conta lo nos!
Al fin veniva un voce debile e stridulante (“Iste es Bill,” pensava Alice), “Ben, io a pena sape—Non plus, gratias; io es melior ora—ma io es multissimo confuse pro contar les—toto que io sape es, alco me colpava como in ille joculo del diabolo-in-le-cassa, e io volava supra como un rocchetta!”

“Assi vos faceva, vetule companion!” diceva le alteres.

“Nos debe arder le casa!” diceva le voce del Conilio. E Alice vocava, tanto alte como illa poteva, “Si vos lo face, io pone Dinah verso vos!”

Il habeva un silentio mortal instantaneemente, e Alice pensava con se mesme ‘io me demanda que illes facera proximo! Si illes ha alcun senso, illes retira le tecto.” Post un minuta o duo, illes comenciava a mover se novemente, e Alice audiva le Conilio dicer “Un sol carretta de mano sufficera, pro comenciar.”

“Un sol carretta de mano con que?” pensava Alice. Ma illa non habeva plus dubita, in le momento sequente un pluvia de parve petrettas entrava strepente per le fenestra, e alcun de illos la attingeva in le facie. “Io ponera un fin a isto,” illa se diceva, e critava “Es melio non facer illo de nove!” le qual produceva un altere silentio mortal.

Alice notava, con alcun surprisa, que le petrettas tote deveniva parve tortas durante que cadeva al solo, e un idea brillante adveniva a su capite. “Si io mangia un de iste tortas,” illa pensava, “certemente habera alcun cambio in mi grandor; e post que possibilemente illo non pote facer me major, illo debe facer me minor, io suppone.”

Dunque illa inglutiva un del tortas, e era incantata de trovar que illa comenciava a contraher directemente. Si tosto que illa era assatis parve pro transversar le porta, illa exiva currente le casa, e trovava un attruppamento de animales e aves attendente in le exterior. Le povrette Lacerta, Bill, era in le centro, essente retardate per duo porcos de India, qui lo dava alco de un bottilia. Illes tote accurreva verso Alice le momento que illa appareva; ma illa fugiva currente tanto rapido como illa poteva, e tosto se trovava secur in un dense bosco. 

“Le prime cosa que io debe facer,” se diceva Alice, durante que illa vagava per le bosco, “es crescer al mi grandor correcte novemente; e le secunde cosa es trovar mi cammino usque ille jardin adorabile. Io pensa que illo essera le melior plano.”

Il sonava un excellente plano, sin dubita, e multo nettemente e simplicemente arrangiate: le sol difficultate era, que illa non habeva le minor idea de como poner lo in practica; e; durante que illa scrutava anxiosemente inter le arbores, un parve latrato acute justo supra su capite la faceva mirar in alto multo pressatemente.

Un enorme canetto la mirava in basso con large oculos rotunde, e debilemente extendente un pata,  essayante toccar la. “Povretto!” diceva Alice, in un tono amicabile, e illa essayava a pena sibilar a illo; ma illa se espaventava terribilemente sempre que pensava que illo debeva haber fame, in tal caso il esserea multo probabile que illo la mangiarea in despecto de tote su adulation.

Sapiente a pena lo que faceva, illa prendeva un parve morsello de baston, e lo extendeva al canetto: in ille momento le canetto saltava con tote su pedes al aere al mesme tempore, con un latrato de delecto, e curreva verso le baston, e tentava prender lo con le dentes: tunc Alice se evadeva detra un grande cardo, pro evitar esser calcate; e, le momento que illa appareva in le altere latere, le canetto curreva un altere vice verso le baston, e cadeva con le capite sur le calces in su pressa pro prender lo: tunc Alice, pensante que il era quasi como jocar con un cavallo de carga, e expectante a cata momento esser premite sub su pedes, curreva circum le cardo novemente: tunc le canetto comenciava un serie de assaltos verso le baston, currente, a cata vice, multo curte avante e assatis longe retro, e latrante raucamente tote le tempore, usque al fin illo se sedeva multissimo distante, anhelante, tirante le lingua del bucca, e su grande oculos semiclaudeva.

Isto semblava a Alice un bon opportunitate por facer su escappata: dunque illa presto partiva, e curreva usque illa era multo fatigate e foras de halito, e usque le latrato del canetto sonava assatis debile a distantia.

“Nonobstante que canneto tanto amabile illo era!” diceva Alice, durante que illa se appoiava verso un button de auro a reposar se, e se flabellava con un del folios. “Il me placerea multo inseniar lo trucos, si—si io habeva totevia le grandor correcte pro facer lo! Oh vita! Io quasi me habeva oblidate que io debe crescer novemente! Lassa me vider—como io pote attinger iste objectivo? Io suppone que io debe mangiar o biber alcun cosa o altere; ma le grande question es ‘Que?’” 

Le grande question certemente era “Que?” Alice reguardava circum illa le flores e le folios de herba, ma illa non poteva vider nihil que semblava como le cosa correcte a mangiar o biber in ille circumstantias. Il habeva un grande champignon crescente presso illa, con circa le mesme altura que illa, e, quando illa lo habeva reguardate in basso, e de ambe lateres, e detra, il occurreva a illa que deberea tamben reguardar supra e vider lo que era in alto de illo.

Illa se allongava supra in puncta del pedes, e spiava super le bordo del champignon, e su oculos immediatemente se incontrava con les de un grande eruca blau, sedite in alto, con su bracios cruciate, quietemente fumante un longe nargile, e non notante mesmo minimemente ni illa ni qualcunque altere cosa.

(Continua postea...)

Notas:
  • Original in anglese: "Alice's Adventures in Wonderland", per Lewis Carroll, 1865, con illustrationes de John Tenniel, ambes in dominio public.
  • Traduction a interlingua: "Le aventuras de Alice in le Pais del Meravilias", per Rodrigo Mallmann Guerra, 2016, tote le derectos de iste traduction es reservate.

2016-10-02

Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias - 3. Un Cursa de Caucus e un Longe Cauda

 (Si tu ancora non lo faceva, tu pote leger le capitulo previe ci: 2. Le Stagno de Lacrimas)

Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias

3. Un Cursa de Caucus e un Longe Cauda


Illes era vermente un gruppo estranie que se assemblava sur le ripa—le aves con plumas immunde, le animales con lor pilos adherente al pelle, e totes guttante, enoiate, e inconfortabile.

Le prime question naturalmente era, como devenir sic de nove: illes habeva un consultation super isto, e post alcun minutas il semblava assatis natural a Alice trovar se parlante familiarmente con illos, como si illa los habeva cognoscite durante tote su vita. In veritate, illa habeva un disputa assatis longe con le Lori, qui al fin deveniva irritate, e solo diceva “io es plus vetule que vos, e io debe saper melio.” E isto Alice non permitterea sin saper que etate illo habeva, e, como le Lori decisemente refusava de revelar su etate, il restava nihil a dicer.

Al fin le Mus, qui semblava esser un persona de alcun autoritate inter illos, vocava “Sede, tote vos, e ascolta me! Io tosto los facera sic de nove!” Illes tote se sedeva presto, in un grande rondo, con le Mus in le centro. Alice manteneva su oculos anxiosemente fixate sur illo, perque illa era secur que prenderea un frigido si illa non deveniva sic multo tosto.

“Ahem!” diceva le Mus con aere de importante. “Es tote vos preste? Isto es le cosa plus sic que io cognosce. Silentio ubique, per favor! ‘Guilhelmo le Conquisitor, cuje causa era favorate per le papa, era tosto submittite al Angleses, qui voleva leaders, e habeva essite ultimemente multo accostumate al usurpation e al conquesta. Edwin e Morcar, le  contes de Mercia e Northumbria—’”

“Ugh!” diceva le Lori, con un fremito.

“Pardona me!” diceva le mus, arrugante le fronte, ma multo politemente. “Parlava vos?”

“Io non!” diceva le Lori, hastivemente.

“Io pensava que vos parlava,” diceva le Mus. “Io procede. ‘Edwin e Morcar, le contes de Mercia e Northumbria, declarava su appoio a ille; e mesmo Stigand, le archiepiscopo patriotic de Canterbury, trovava esser consiliabile—’”

“Trovava que?” diceva le Anate.

“Trovava esser,” le Mus respondeva ben enoiatemente: “naturalmente vos sape lo que ‘esser’ significa.”

“Io sape multo ben lo que ‘esser’ significa, quando io trova un esser,” diceva le Anate: “illo es generalmente un rana, o un verme. Le question es, que trovava le archiepiscopo?”

Le Mus non notava iste question, ma pressatemente continuava, “‘—trovava esser consiliabile ir con Edgar Atheling incontrar Guilhelmo e offerer a ille le corona. Le conducta de Guilhelmo primo era moderate. Ma le insolentia de su Normandos—’ Como va vos usque ora, mi cara?” illo continuava, tornante se a Alice durante que parlava.

“Tanto molliate como sempre,” diceva Alice in un tono de melancholia: “illo non sembla siccar me del toto.”

“In ille caso,” diceva le Dodo solemnemente, ponente se in pede. “Io supplica que le reunion se ajorna, pro le immediate adoption de remedios plus energic—”

“Parla interlingua!” diceva le Aquiletto. “Io non sape le significato del medietate de ille longe parolas, e, ultra illo, io non crede que vos lo sape alsi!” E le Aquiletto flecteva le capite a basso pro occultar un surriso: alcun del altere aves faceva risettos audibile.

“Lo que io iva dicer,” diceva le Dodo in un tono offendite, “era, que le melior cosa pro facer nos sic esserea un cursa de caucus.”

“Que es un cursa de caucus?” diceva Alice; non que illa multo voleva saper, ma le Dodo habeva pausate como si illo pensava que alcuno debeva parlar, e necuno altere semblava inclinate a dicer qualcosa.

“Ben,” diceva le Dodo, “le melior maniera de explicar lo es facer lo,” (E, como tu pote voler essayar le cosa tu mesme, alcun die de hiberno, io te contara como le Dodo lo faceva.)

Primo illo marcava un pista de cursa, in un sorta de circulo (“le forma exacte non importa,” illo diceva), e tunc tote le gruppo era placiate per le pista, hic e ibi. Il habeva nulle “Un, duo, tres, e va!”, in veritate illes comenciava a currer quando les placeva, e exiva quando les placeva, de sorta que il non era facile saper quando le cursa terminava. Totevia quando illes habeva currite durante circa un medie hora, e era assatis sic de nove, le Dodo subito vocava “Le cursa terminava!” e illes tote se attruppava circum illo, anhelante, e demandante “Ma qui ha ganiate?”
Iste question le Dodo non poteva responder sin pensar multissimo, e ille stava pro un longe tempore con un sol digito presse sur su fronte (le position in le qual tu sole vider Shakespeare, in le picturas de ille), durante que le alteres attendeva in silentio. Al fin le Dodo diceva “Tote le mundo ha ganiate, e totes debe haber premios.”

“Ma qui debe dar le premios?” un considerabile choro de voces demandava.

“Ben, illa, naturalmente,” diceva le Dodo, punctante a Alice con un sol digito; e le integre gruppo presto se attruppava circum illa, vocante, in un maniera confuse, “Premios! Premios!”

Alice non habeva idea de que facer, e in despero illa poneva su mano in le tasca, e tirava un cassa de confectos (fortunatemente le aqua salate non habeva se mittite in illo), e distribueva los como premios. Il era exactemente un sol pecia pro cata uno.

“Ma illa debe haber un premio pro illa mesme, nonne,” diceva le Mus.

“Naturalmente,” le Dodo respondeva multo seriosemente. “Que altere ha vos in vostre tasca?” illo continuava, tornante se a Alice.

“Solo un digital,” diceva Alice tristemente.

“Da me lo,” diceva le Dodo.

Tunc illes tote se attruppava circum illa un altere vice, durante que le Dodo solemnemente presentava le digital, dicente “Nos roga que vos accepta iste elegante digital”; e, quando illo habeva finite iste breve discurso, illes tote se allegrava.

Alice trovava le integre cosa multo absurde, ma illes tote habeva le aere tanto grave que illa non osava rider; e, como illa non poteva pensar qualcosa a dicer, illa simplicemente se inclinava, e prendeva le digital, e se faceva semblar tanto solemne como illa poteva.

Le proxime cosa era mangiar le confectos: isto causava alcun ruito e confusion, post que le aves grande se plangeva de que illos non poteva gustar le lores, e le parves suffocava e debeva esser colpate legiermente in le dorso. Totevia, totes era preste al fin, e illes se sedeva de nove in un rondo, e rogava que le Mus les contava alcun altere cosa.

“Vos promitteva contar nos su historia, nonne,” diceva Alice, “e a causa de que vos odia—ille duo animales con C,” illa addeva in un susurro, medio timente que illo esserea offendite de nove.

“Io ha un longe e triste causa!” diceva le Mus, qui se tornava a Alice, e suspirava.

“Illo es un longe cauda, certemente,” diceva Alice, mirante a basso meraviliate con le cauda del Mus; “ma perque vos lo appella triste?” E illa continuava imaginante le cauda durante que le Mus contava le causa, de maniera que le idea que illa habeva del conto era assi:—
    
    “Furia a un
        mus parlava,
          Quando in casa
             lo trovava, ‘Que
                 nos va a justitia:
                           Io proces-
                             sara a te.—
                              Io non
                            acceptara
                         artificio:
                      Nos debe
                    haber le
                 judicio;
  
                  Que tal 
           iste ma-
        tino io ha  
      nihil a 
       a facer.’  
         Le mus al
            can accu-
             sator, ‘Ma
               dice me
                 car senior, 
                Sin jury
              o judice,
           de que 
         servi 
       ille
   corte?’ 

  ‘Io sera
 le ju-

dice,
  e le jury,’
       diceva
         Furia al
               povre  

                 mure:
               ‘Tu
             sera
            ju-
          di-
      cate,
       e con-
          dem-
              na-
                  te
                 a
             mor-
           te.’


“Vos non attende!” diceva le Mus a Alice, severmente. “A que pensava vos?”

“Io vos roga pardono,” diceva Alice multo humilemente: “vostre cauda ha arrivate al quinte curva, nonne?”

“Vos non me ascoltava, solo mi cauda notava!” critava le Mus, sever e multo irate.

“Vostre cauda nodava!” diceva Alice, sempre preste a facer se utile, e con le aere anxiose. “Oh, lassa me adjutar a disfacer le nodo!”

“Io non facera alcun tal cosa,” diceva le Mus, qui se levava e se vadeva. “Vos me insulta per parlar tal nonsenso!”

“Io non voleva insultar vos!” se defendeva le povre Alice. “Ma vos es tanto facilemente offendite, nonne!”

Le mus solo grunniva in replica.

“Per favor retorna, e fini vostre historia!” Alice lo clamava. E tote le alteres la accompaniava in choro “Si, per favor!” Ma le Mus solo succuteva su capite impatientemente, e ambulava un poco plus rapidemente.

“Qual damno, illo non vole remaner ci!” suspirava le Lori, si tosto que illo era assatis foras de vista; e un vetule Crabba prendeva le opportunitate de dicer a su filia “Ah, mi cara! Que iste sia un lection pro que tu nunquam perde tu calma!”

“Tene vostre lingua, Mama!” diceva le juvene Crabba, un poco irritate. “Vos face mesmo un ostrea perder le patientia!”

“Io volerea haber nostre Dinah hic, como io vole!” diceva Alice in alte voce, dirigente se a necuno in particular. “Illa tosto lo reportarea hic!.”

“E qui es Dinah, si io pote aventurar me a demandar le question?” diceva le Lori.

Alice respondeva avidemente, perque illa era sempre preste a parlar super su animal: “Dinah es nostre catta. E illa es un grande maestro in attrappar muses, vos non imagina! E oh, io volerea que vos poteva vider la post aves! Ben, illa mangiarea un avetto tanto tosto como illa lo mirava!”

Iste discurso causava un inquietude remarcabile inter le gruppo. Alcun del aves se hastava a sortir presto: un vetule Pica comenciava a se involver attentemente, remarcante “Io vermente debe ir a casa: le aere nocturne non beneface mi gorga!” E un Canario vocava su filios in un tremule voce, “Veni con me, mi caros! Il es jam le hora que tote vos debe esser in lecto!” Sur varie pretextos tote illes se vadeva, e Alice era tosto lassate sol.

“Io volerea non haber mentionate Dinah!” illa se diceva in un tono de melancholia.” Necuno sembla amar la, hic in basso, e io es secur que illa es le melior catto in le mundo! Oh, mi car Dinah! Io me demanda si io jammais te videra novemente!” E hic le povre Alice comenciava a plorar de nove, perque illa se sentiva multo sol e melancholic. In un instante, totevia, illa de nove audiva un parve ambular de pedes a distantia, e illa mirava supra avidemente, medio sperante que le Mus habeva cambiate de idea, e retornava pro finir su historia.

(Continua postea...)

Notas:
  • Original in anglese: "Alice's Adventures in Wonderland", per Lewis Carroll, 1865, con illustrationes de John Tenniel, ambes in dominio public.
  • Traduction a interlingua: "Le aventuras de Alice in le Pais del Meravilias", per Rodrigo Mallmann Guerra, 2016, tote le derectos de iste traduction es reservate.